Català
Español
Microblau, la història (1ª part) #Microblau20anys
- By Laia Morales
- Renting Informàtic
- 0
Jaume Mercader, CEO i cofundador de Microblau, ens explica els orígens de l'empresa en el nostre 20è aniversari.
Baixant cap a la feina amb el meu Golf GTI m’ajusto la corbata que sembla que em tibi. Em poso bé l’americana i m’arrapo l’armilla.
Avui crec que és un gran dia, encara que no n’estic segur. Un pessigolleig incessant a l’estómac que no em deixa viure i m’indica clarament que he fet una animalada. És el meu últim dia de feina a La Sumi.
Després de 9 anys treballant incansable, i havent entrat com a repartidor amb una furgoneta voltant la Seca, La Meca i La Vall d’Andorra, avui plego. Punt final. Després de 9 anys on he estudiat programació, après a reparar ordinadors amb el Pau, gran cap, fent de comercial amb el súper Salva, de cap comercial, de cap de màrqueting, d’haver portat un Apple Center i d’una pila de coses més, sembla que avui tanco una porta. 9 anys en els quals he après molt, que he conegut moltes persones interessants i que totes, en més o menys mesura, han deixat la seva petjada a la meva vida.
El meu pare s’ha emprenyat. No entén que deixi una carrera prometedora a una empresa que m’ho ha donat tot. Però és el meu camí. Sembla que pensi sense dir...
Encara es fuma a tot arreu. Els despatxos tensen una boira baixa que es talla amb ganivet. Els que van amb moto no porten casc, i els nens asseguts al seient de davant del cotxe amb les finestretes pujades i sense cinturó aspiren el fum de l’Habanos del seu pare, mentre s’estripen el timpà per la música que surt del radiocasset Clarion extraïble que sona a tota castanya.2 canals a la trista tele. En blanc i negre per més inri i el paper sobre la taula del “Ha llamado, desea que le llame” defineixen clarament el punt on som.
La pantalla abans negre amb el cursor blanc, taronja o verd, a triar segons gust del consumidor, pampallugant, esperant una ordre indesxifrable del MS Dos 6.2 de Microsoft que pràcticament ningú entén. I comença a deixar pas al Windows 3.1 i alguna pantalla a color pels més adinerats i més tard al fantàstic Windows 95.
Això fa pinta que serà un bombasso!!!
I caram!!! En el moment àlgid de la informàtica, vaig i plego. Tu estàs bé del cap o què nano ?
L’últim dia on després dels ja ens veurem, de les abraçades, dels ha estat un plaer, dels sort a la vida i els bons camins, tanco la porta sigil·losament i surto. Crec que es el 1995 més o menys i perquè ens situem, un dels “temassos” que sonava era del Demis Rusos i el Gonzalez es veia “emmerdat” amb els GAL.
I l’endemà sembla que aquí comença la història de Microblau, encara que no en sóc conscient.
Començo programant amb un programa que es diu Filemaker per les perruqueries Anna Ferre de Sabadell amb el Miquel Colomé, que era el fill de l’Anna, i donant classes de Word i Excel, en un despatx d’un pis que em deixa el meu germà al carrer Filadors de Sabadell. Jo ocupo el menjador. La meva connexió a internet és un mòdem US robòtics de 56 K que em connecta ja al meu nou món. Al nou precipici que s’estén davant meu, gegant i incert, i el mòdem xiula.
I un dia “se abre el telón”. Apareixen de nou a la meva vida en Jordi Carcaño i el Manel Monmany. Amb els dos havíem treballat a l’Apple Center de La Sumi que hi havia a l’Avinguda Barberà de Sabadell. I xerrant, xerrant, ens emboliquem i decidim fer alguna cosa junts per poder bàsicament compartir neguits. I muntem Microblau.
I ens posem amb el tema. Venem Macs. Com xalats d’una altra galàxia, ja que fa 20 anys et miraven de manera estranya quan parlaves dels macs.
Els nostres clients són les impremtes que van a per totes. Els venem sense fer pagar les hores d’instal·lació. També tenim algun client com La Capella Reial, coneguts del Manel, “i que fan música”.
El marge donava el suficient com per “regalar” el servei. Treballàvem de sol a sol. Canviem el meu Golf per una furgo. Una Citroën C15 blanca que feia por només de mirar-la. Capitalitzem l’atur i la meva mare ens deixa un local al carrer Bonavista, on quan plou hem de recollir l’aigua que entra per arreu. Amb el temps l’arreglem i el fem nostre.
Però tot va molt de pressa. De seguida ens adonem que tenim diferents velocitats de creuer, i el Manel plega.
Ens quedem el Jordi i jo com a socis.
Les impremtes comencen a necessitar “pesés”, nom que els hi posava el Jordi. I ens ressituem. Aprenem Windows i comencem a integrar sistemes, i a cobrar el servei tècnic. La pasta costava d’entrar. Els marges baixaven i havíem de sobreviure i donar valor a la nostra feina.
Després d’un viatge l’estiu del 99 amb el Jordi Carcaño a veure balenes amb el Rafael Verdera, el veler més antic de la península en actiu i client nostre, el Jordi diu que en té prou. En aquelles èpoques, ja havíem sumat a l’Eulogi, el Joan Forrellat, que va entrar com a becari i més tard esdevingué soci i el Joan Carles com a treballadors nostres. L’Eulogi havia treballat també a La Sumi i tenia unes patilles extraordinàries. El meu pare li deia el patilla-contínua.
I em quedo jo sol, acompanyat d’una col·lecció de Macs que el Jordi havia anat recollint dels clients que els volien tirar, i que juntament amb algunes noves adquisicions actuals componen la col·lecció d’uns 30 que avui tenim a Microblau.
Llegeix la segona part de la història:
Leave a comment