Català
Español
Microblau, la història (2ª part) #Microblau20anys
- By Jaume Mercader
- Consultoría IT
- 0
Aquesta és la segona part d’una sèrie de textos escrits per Jaume Mercader, CEO i cofundador de Microblau, on ens exposa des d’un punt de vista molt personal la història de la companyia en el nostre 20è aniversari. Aquí podeu llegir el primer article.
És agost, potser del 2000 o 2001, el record ja queda difós.
I sembla que la història accelera...
El sol d’estiu cau escombrant la vida.
De lluny, una furgoneta vola baix.
En el pla de càmera d’aquesta pel·lícula es veu una llarga carretera. La càmera enfoca l’asfalt que serpenteja, i deixa veure algun que altre tros de mar, evaporant-se fumejant.
Lluny, primer la pols. Després, un petit punt blanc en forma de furgona que apareix dins el núvol que es fa gran. Gran, a mesura que s’acosta.
Primer pla.
La càmera mira el capó. Poc a poc, va pujant fins fixar-se en la totalitat del vidre de davant. Es veuen els seus dos ocupants. Les seves dues cares somrients. Els homes, concentrats, absorts.
La C15 amb sirena (ja ens hagués agradat perquè falta ens feia la sirena) derrapa baixada avall cremant els neumàtics Michelin primera generació, que fumegen tot xisclant sobre l’estiu que comença i que ens arrenca ja les terceres vacances sense cap mena de mirament.
Com a copilot, el Joan Forrellat marcant el raasss de les corbes mentre a la rebotiga de la Citroën els discs durs reboten marcant el ritme al saló de ball “La Anómina del Bit SA” que s’ha ubicat espontàniament al caixó “traser”, deixant clar que en aquesta època els discs durs no s’estan de tonteries. Són grans, robusts i pràcticament indestructibles. Et parlen de tu i els respectes sense que hagin d’aixecar la veu, mentre ballen dins la furgoneta blanca.
I encarem la recta final d’arribada. El client espera al carrer. Espera saltant com si hagués estat picat per una aranya negra o Latrodectus mactans, posant-se les mans al cap simulant una urgència que no ha existit mai però que per ell és vital. I ho entenem.
El radiador agònic del nostre vehicle-coet puja de temperatura i demana pietat mirant als ulls del ventilador i pregant-li si us plau que s’engegui ja o que el “público” se va.
Al Microblau headquarter l’ambient de tabac, un cop més en parlo, inundava tots els racons. Ja teníem forces taules, encara que no totes de Microblau. L’empresa del Toni Brei i els seus sequaços que ben bé encara no sé què feien, ocupaven una part de l’espai. Era el primer coworking: compartíem despeses, il·lusió i somnis.
Havíem muntat nosaltres mateixos i a cop de manual imprès una centraleta de telèfon Panasonic de dues línies. El números 7264199 i 7264289, sense el 93 davant, eren els nostres telèfons que compartien la línia amb el nostre fax. Un fax que havia heretat del mòdem Robotics el soroll aquell briii-brii-briiiipp i que al sentir-lo imaginava ja la comanda.
Ja és Nadal. Dins la sala de reunions, els sis components de l’equip de Microblau d’aquell moment ens jugàvem els regals que els proveïdors ens havien fet, en una partida llarga d’un parxís de 6 que havíem comprat. Acompanyàvem la partida encalçant-nos una ampolla de whisky Dyc, “que no se ahoga en un vaso de agua” i inflant-nos de Marlboro normal, ni light ni hòsties. Amb la porta tancada, procuràvem que ni una gota de fum s’escapés de la petita sala, no fos cas que li donéssim una treva al pulmó.
Aquella tarda pels vols de Nadal, era la única tarda de divendres de l’any que fèiem festa. I quina festa...
I encara que no en fóssim conscients, allò anava de debò. Aquella petita empresa que estava a les beceroles ja deia ben alt i clar que pensava deixar-nos petjada.
Volem sense capa!! Lluitem sense espasa!! Guanyem sense matar!! Som els herois del bit, o almenys així ens sentim i anem endavant.
I allò rutllava. Bé, rutllava perquè teníem feina, i molta, però el que és pasta, pasta, el negoci en deixava poca.
Leave a comment